Page 46 - SEQÜÈNCIES de Ciènices socials 4

Af Klint
Mai no va participar en exposicions ni moviments artístics, no va voler que s’exposés la seva obra perquè temia que no seria ben acollida... Avui sabem que els seus quadres abstractes són anteriors als primers pintats pels grans noms de l’abstracció: Kandinski, Mondrian o Malevitx. Hilma af Klint era una dona.
Les avantguardes artístiques
Un nou concepte de l’art
A principis del segle xx, a les portes d’un conflicte bèl·lic de grans dimensions, amb una societat industrial implan- tada, amb un grau de deshumanització considerable i amb grups socials que tenien ganes de subvertir l’ordre establert, va aparèixer una nova actitud davant l’art que es coneix amb el nom d’avantguardes artístiques.
Aquesta nova manera d’entendre l’art buscarà la ruptura amb els models artístics anteriors i tindrà un gran ressò en l’escultura i la pintura.
Els moviments principals que integren aquestes avant- guardes són el fauvisme, l’expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme i l’abstracció. L’evo- lució d’aquests moviments és tan ràpida, que és freqüent trobar un mateix artista participant de diferents estils al llarg de la seva obra. És el cas de Picasso, Miró o Klee.
El fauvisme
Aquest moviment va tenir una durada breu, de 1905 a 1907. Considerava el color com l’element essencial de la pintura. Per als fauvistes, el color era independent de l’ob- jecte i de la realitat i, per tant, un artista podia pintar els objectes del color que volgués. Normalment, utilitzaven el color pla, sense tonalitats ni matisos.
El referent dels fauvistes —terme despectiu que significa “bèsties salvatges”— va ser Matisse (1869-1954). Vla­ minck, Dérain i Dufy són altres fauvistes remarcables.
L’expressionisme
L’any 1905, a la ciutat alemanya de Dresden es va crear un grup d’artistes agrupats amb el nom de Die Brücke (“El Pont”). Tenien com a precedent llunyà Goya i com a proper, l’obra del noruec Edvard Munch, sobretot El crit (1893), una obra que expressa com poques l’angoixa i la por de l’existència humana. Aquests pintors, anomenats expressionistes, volien expressar l’interior de les perso- nes centrant-se, sobretot, en els aspectes més angoixants de l’individu. Un dels seus representants va ser Kirchner.
Posteriorment, a Munic, l’any 1911 es va formar un grup amb trets similars: Der Blaue Reiter (“El Genet Blau”). Kan­ dinski i Paul Klee en van ser els màxims representants.
Marcella (1910), Murnau, tren i castell (1909), de Kirchner de Kandinski
El crit (1893), de Munch
La dansa (1909), de Matisse
El pont de Charing Cross
(1906), de Dérain
Cases a Chatou (1905), de Vlaminck