Page 42 - BAT Llengua catalana i literatura 2

12 Maria Barbal
Maria Barbal i Farré (1949) es va donar a conèixer en el món literari amb la novel·la Pedra de tartera (1985), que és la història del desarrelament d’una nena de la seva família originària i un retrat de la duresa de la vida a la muntanya pallaresa, especialment per a les dones.
El tema de la crisi de la societat tradicional al Pallars i de les migracions cap a la plana i les ciutats a la segona meitat del segle xx és constant en el recull de contes La mort de Teresa (1986), en les novel·les Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992) i en les proses de Camins de quietud (2001), un pas- seig de l’autora per una cinquantena de pobles pallaresos en ruïnes.
Tanmateix, a partir de Càmfora, Barbal incorpora nous paisatges i nous temes a la seva narrativa. Són representatives d’aquesta exploració dels territoris urbans novel·les com Carrer Bolívia (1999) i Emma (2008). Amb la novel·la Tàndem va guanyar el Premi Josep Pla 2021. Recentment ha publicat una nova novel·la, titulada Al llac (2022).
13 Ferran Torrent
Ferran Torrent i Llorca (1951) es va fer popular amb novel·les policíaques com No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987) i Cavall i rei (1989), en les quals destaca la consoli- dació del registre dels baixos fons en català. La tercera d’aquestes novel·les ha estat adaptada al cinema, com també ho han estat Gràcies per la propi- na (1995), una evocació de la infantesa i la joventut de l’autor, i L’illa de l’holandès (1998). La trilogia novel·lística Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006) és una crítica de la societat valenciana actual, incloent-hi la corrupció política i urbanística.
Ha conreat també la prosa més periodística, amb Tocant València (1995), i el teatre, amb dues obres escrites conjuntament amb Carles Alberola, O tu o res (1991) i Nit i dia (1993).
258 Educacióliterària
JUDICI FINAL
Per l’esplanada de la catedral circulaven diumenge molts estrangers. Alguns enca- ra es reconeixien per la peculiar manera de vestir. A Miquel Pons, llicenciat en ma- temàtiques pures, el treia de polleguera observar un individu amb sandàlies i mit- jons de llana. Els pantalons llargs dissimulaven aquell atemptat contra l’estètica més elemental, desastre en perfecta harmonia amb l’oferta turística. En una plaça tan maca, tan italiana, amb la part gòtica de la catedral presidint-la, envoltada d’uns edificis estranyament respectuosos amb l’entorn i el Palau de la Generalitat enfront, feia mal de veure un grup de guiris amb tot de colors cridaners fotografi- ant-se amb el fons d’una font d’evocació franquista, encapçalada per una mena de Neptú que representava el Túria i set dones nues que simbolitzaven un homenatge a les set sèquies que regaven l’horta de la ciutat. De l’autor de la font només se sap que mai fou empresonat. Sostenia Pons que no hi havia manera d’acostumar-se, tot i l’afany de les successives autoritats, als bunyols monumentals que ací i allà poblaven l’urbs.