Page 41 - BAT Llengua catalana i literatura 2

La narrativa, la poesia i el teatre a partir dels anys setanta
13
10 Jesús Moncada
Jesús Moncada i Estruga (1941-2005), nascut a Mequinensa, va instal- lar-se a Barcelona cap a la meitat dels anys seixanta. Es va dedicar a la pin- tura i a escriure. A l’Editorial Montaner i Simon va conèixer Pere Calders, que va esdevenir el seu mentor literari. Va publicar tardanament les seves narracions i novel·les. Va debutar amb les Històries de la mà esquerra, obra que, tot i haver estat premiada l’any 1971, no va ser publicada fins al 1973 i, en la seva versió ampliada i definitiva, fins al 1981. Altres reculls de nar- racions són El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999). En el camp de la novel·la, van tenir un gran èxit Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1991) i Estremida memòria (1997). El conjunt de la seva obra evoca i mitifica l’antiga vila de Mequinensa, colgada sota les aigües arran de la construcció d’un embassament. En la seva narrativa conflueixen el món de la pagesia, de la mineria i dels oficis, entre els quals destaquen els lligats amb el transport fluvial a través de l’Ebre. Una subtil combinació de realisme, fantasia, humor i ironia fan del món mequinensà de Moncada una ficció ben arrelada en una localitat i, alhora, de volada universal. El 2003 va publicar Cabòries estivals.
11 Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó i Monllor (1943-2020) ha conreat el periodisme, el con- te i, sobretot, la novel·la, des d’una òptica compromesa tant amb la qües- tió nacional catalana com amb la causa feminista. Entre els seus reculls de narracions destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), Alcoi-Nova York (1987) i Dones (1997), aquesta darrera obra portada al teatre i al cinema. En el camp de la novel·la sobresurten El mossèn (1988), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, i La salvatge (1994), reelaboració personal del mite de Pigmalió. En Júlia (1983) combina la novel·la històrica, amb l’ambienta- ció de fons de la revolta anarquista d’Alcoi l’any 1873, i la novel·la psico- lògica, amb el retrat de la protagonista que dona títol a l’obra, una noia que, malgrat la seva ascensió social, no oblida els seus orígens obrers ni el compromís polític del seu pare.
JÚLIA
Va continuar caminant, tibant la figura entre els telers.
—Bones xiques i bones obreres, Segura! —va dir en veu alta. I les obreres, vinga pegar-li al pedal, a les mans, a la corredora, a la llançadora.
—Millors que els homes. Aquestes no es capfiquen en teories de somiatruites —va dir el visitant, amb veu més cautelosa.
I Remei, que tenia l’home al penal de Sant Ferran, a Alacant, va mormolar:
—Malparit!
Quan va arribar, l’amo, al davant de Júlia, les màquines van esmorteir el soroll. Tothom ho esperava, que se li adreçaria. I ella més encara. Per això continuava amb la mirada tossudament abaixada, seguint la filadora i les seues giragonses.
—Vostè és Júlia, no? Júlia Solbes, si no vaig errat. I ella, confosa, roja com un pebrer, i sense alçar els ulls, va assentir.
Educació literària 257