Page 44 - BAT Llengua catalana i literatura 2

LA SALVATGE
Isabel-Clara Simó recrea en La salvatge (1994) la famosa història de Pigmalió, de Bernard Shaw. Dolores, la protagonista, és una noia jove que fuig dels Estats Units i es refugia a casa d’en Quim, un home gran i ric, que viu acompanyat només d’una minyona, la Vic- tòria, i que decideix posar-la sota la seva protecció i convertir-la en una noia modèlica. La relació que estableixen passa per diverses fases d’interdependència, des de l’afecte fins al domini obsessiu.
CAPÍTOL III
1 D’ençà del dia que la Dolores i en Quim havien anat a la platja, i d’ençà que la pluja xopà el cos de la noia mentre ell la veia des del finestral del restaurant, les relacions de tots dos van canviar. Ara s’havien fet amics. En Joaquim li havia dit que ell
5 era com un pare que un dia, per atzar, veu la seva filla, que encara li sembla una nena, sortir despullada de la dutxa, i ales- hores accepta, com una evidència que ni els sentits ni la raó no poden menystenir, que ara és una dona, i comença a parlar-li diferent, i a respectar-la i a tractar-la com una igual. I que ell
10 l’havia vista, aquella imatge trèmula de pluja, i havia admès que havia arribat l’hora de canviar la disciplina de la paraula rude per la madura contenció de la conversa. Al final d’aquest parlament, li havia preguntat si volia que fossin amics.
Ara es passaven moltes hores rient, i passejant, i comprant 15 coses precioses. La Victòria els mirava, tots dos, i els espiava, els ulls petits de fura. Callava, però tenia una arruga diferent de les altres, llarga i profunda al mig del front, i hi havia un
lleu puntet de temor en la mirada que els llançava.
En Quim va descobrir que la noia era cobejosa, llaminera 20 i presumida. Quan s’havia cansat de riure, podia dir-li, apa, anem, que comprarem un gelat, i ella tornava a riure i els peus ja li volaven a la porta. I quan també es cansava de llaminadu- res, li deia vols que anem a comprar un vestit, o un moneder, o unes sabates o una bata d’anar per casa, tan vaporosa que et 25 faci semblar un àngel caminant entre núvols, i ella reia i deia sempre sí. Sí, sí, sí. Volia coses, les estimava, les premia contra el pit i es cofava i es calçava i es vestia, i somreia al mirall, i li somreia a ell, que la mirava amb la profunda concentració
allunyada amb què llegim les pàgines d’un llibre.
30 En Quim havia descobert que d’aquesta manera era una deixebla més atenta, i que aprenia millor la conjugació d’un verb tot passejant i mirant aparadors que davant d’un paper i un llapis entre els dits.
Ja no semblava una salvatge.
35 La noia havia après altres lliçons, també. Havia descobert algunes debilitats d’en Quim: que quan ella reia, marcant-se-li