Page 40 - SEQÜÈNCIES de Ciències socials 3

Un sentit pejoratiu
El terme rococó és el resultat de l’associació humorística entre la paraula francesa rocaille, que es refereix a un estil decoratiu que fa servir conquilles, roques o altres elements naturals, i el mot barroque (‘barroc’). Durant molt de temps, va tenir un sentit pejoratiu abans de ser acceptat com la denominació d’un estil artístic. Ho sabies?
L’art del segle xviii El rococó
A les acaballes de l’Antic Règim, França era el país en el qual s’emmirallaven els altres a l’hora de definir els gustos artístics. L’aristocràcia francesa va trobar en el rococó —el Barroc portat fins a les últimes conseqüènci- es— l’art ideal per decorar els seus palaus i residències. A més de recarregar al màxim els espais —normalment amb motius florals i ornamentals—, el gust rococó es caracteritza pel luxe i el refinament. És un art optimista, que gaudeix de la vida; per això opta pels colors pastels i els ambients lluminosos. Els temes són amables i sen- suals i l’erotisme i la naturalesa hi són freqüents.
• A França, Watteau (1684-1721), Boucher (1703-1770) i, sobretot, Fragonard (1732-1806), amb el cèlebre qua- dre El gronxador, van ser els pintors més destacats. També hi hagué un grup notable de pintores encapçalat per Élisabeth Vigée Le Brun.
• A Itàlia va sobresortir la figura de Tiepolo (1696-1770), pintor que va decorar moltes esglésies i palaus.
• A Anglaterra els artistes es van inclinar pels retrats i les escenes costumistes, com Hogarth (1697-1764), que va mostrar una actitud satírica davant la societat anglesa.
El neoclassicisme
El cansament que alguns sectors de la societat europea, com ara la burgesia o els il·lustrats, mostraven envers els gustos dels privilegiats va donar pas al neoclassicisme: un nou corrent artístic contraposat al rococó.
El luxe, l’exageració i el decorativisme del rococó van ser substituïts per un art més auster, serè i racional. El món clàssic va tornar a ser el model de referència. El desco- briment de les restes arqueològiques de Pompeia i Her- culà va despertar de nou l’interès per Grècia i Roma.
Arquitectura i urbanisme
El despotisme il·lustrat va trobar en els paràmetres neo- clàssics l’urbanisme ideal per aconseguir un dels seus objectius: embellir la capital dels estats. Les capitals europees es van omplir d’edificis que recordaven els temples grecs, les columnates clàssiques o els arcs de triomf romans.
A París, l’església de la Madeleine és un calc d’un temple clàssic, i la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf, o la plaça Vendôme, són homenatges a l’urbanisme romà. Altres exemples neoclàssics són la Porta de Brandenburg de Berlín, el Capitoli de Washington i el Congrés dels Dipu- tats i la Puerta de Alcalá de Madrid.
Església de la Madeleine (1763-1842, París)
1
Interactiu
Quins trets rococós veus en aquesta obra?
El gronxador (1767), de Fragonard
Vols aprendre a analitzar una pintura rococó?