Page 32 - Dossier de Ciències socials 2

El Cinquecento
Interior de la cúpula de Sant Pere del Vaticà, de Miquel Àngel
San Pietro in Montorio, de Bramante
La Roma dels papes
Si el segle xv va ser el segle de Florència, el segle xvi, el Cinquecento, va ser el segle de Roma. Els papes van convertir-se en autèntics mecenes i van atraure a la seva cort els millors artistes de l’època.
Juli II disposava d’una col·lecció d’antiguitats conside- rable que va contribuir a inspirar molts escultors. Roma, a més, tenia l’avantatge que els artistes podien contem- plar in situ les ruïnes de l’antiga civilització romana.
L’arquitectura del Cinquecento
En el Cinquecento, l’arquitectura es va anar desprenent dels elements decoratius i va guanyar en grandiositat. Els arquitectes s’inclinaven per aixecar edificis cada cop més sobris i austers.
Les cúpules són també l’element arquitectònic més característic del Cinquecento. Amb els precedents de la cúpula del panteó d’Agripa a Roma, la de Santa Sofia a Constantinoble i la de Santa Maria del Fiore de Brunelleschi a Florència, Miquel Àngel va construir la cúpula de Sant Pere del Vaticà.
La ciutat de Roma al segle xvi
Els arquitectes del Cinquecento
Entre els arquitectes més representatius del Cinquecen- to italià destaquen Bramante, Miquel Àngel i Palladio.
• Bramante (1444-1514). La seva estada a Roma, cri- dat pel papa Juli II, va significar el punt de partida de l’arquitectura del Cinquecento. A ell se li va encarregar el projecte de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà. La va planificar amb planta de creu grega i amb una cúpula central.
• Miquel Àngel (1475-1564). Va acabar la basílica de Sant Pere amb la construcció de la cúpula que tanca l’edifici a 137 metres d’alçada. Les seves dimensions són conside- rables, i assoleix un diàmetre intern de 42 m. La genialitat de Miquel Àngel es pot veure també en l’urbanisme de la plaça del Campidoglio de Roma i en l’escalinata de la Biblioteca Laurenziana de Florència.
• Andrea Palladio (1508-1580). Va estendre la seva actuació al nord d’Itàlia, sobretot a les ciutats de Vicen- za i Venècia. La seva aportació principal es troba a les seves vil·les, on aconsegueix un equilibri extraordinari entre arquitectura i paisatge.
La Rotonda, de Palladio
168