Page 57 - BAT Llengua catalana i literatura 2

La narrativa, la poesia i el teatre a partir dels anys setanta
13
18.1 Jordi Teixidor
L’inici de l’etapa en què es consolida el teatre català va estar marcat per l’èxit d’El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i Martínez (1939-2011). L’obra, que es va mantenir en escena entre 1970 i 1973, és una al·legoria basada en la història del flautista d’Hamelín en la qual es posava en qüestió un règim situat en un temps històric passat, però que l’espectador podia fàcilment assimilar amb el franquisme. En les seves primeres obres, com ara La jungla sentimental (1975), Dispara, Flanaghan (1976) i Remombori-2 (1977), Teixidor critica el funcionament de la societat capitalista utilitzant la sàtira. Més endavant, les seves obres van evolucionar cap al tractament d’aspectes més individuals i subjectius: El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre (1984) i David, rei (1986). La seva darrera obra, Führer (2001), que presenta les últimes hores del nazisme alemany, confirma que, malgrat totes les evolucions, el teatre de Teixidor és un teatre de denúncia política.
18.2 Josep Maria Benet i Jornet
Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) és un dels dramaturgs més signifi- catius i més prolífics de l’escena catalana des de la dècada dels setanta fins als nostres dies. En una primera època va escriure peces que presentaven l’ambient urbà de la postguerra: Una vella, coneguda olor (1964) i Berenàveu a les fosques (1971). En El manuscrit d’Alí Bei (1985), va abordar el tema de la insatisfacció humana i la utopia. Més endavant va decantar-se cap a un teatre psicològic, en què el pas del temps i les relacions personals tenen un paper central; és el cas d’obres com Desig (1991), Testament (1996) i Olors (2000). També cal fer esment de la comèdia Ai, carai! (1990). Les darreres obres —L’habitació del nen (2003), Salamandra (2005), Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2010) o Com dir-ho (2013)— reprenen les seves preocupa- cions més íntimes i tornen a aparèixer algunes de les seves constants temà- tiques. Benet va excel·lir també com a guionista de sèries d’èxit a Televisió de Catalunya i el 2010 va publicar les seves memòries, Material d’enderroc.
BERENÀVEU A LES FOSQUES
Montserrat: [...] Què portes aquí?
Fanny: Qui et diu que sigui per a tu?
Montserrat: És una novel·la de la “Betis”? La de la senyora
Fortuny?
Fanny: No la volies?
Montserrat: Sí, gràcies. Dilluns te la torno.
Fanny: Potser ta mare també voldrà llegir-la.
Montserrat: Però si troba que no és bona per a la meva edat, després no voldrà que me’n deixis cap altra. Més
m’estimo que no la vegi.
Fanny: Si igualment l’escoltes per la ràdio.
18.3 Rodolf Sirera
Rodolf Sirera i Turó (1948), juntament amb el seu germà Josep Lluís Sirera (1952), va ser l’impulsor de l’activitat teatral al País Valencià a partir dels anys setanta. De la seva obra en solitari destaquen Plany en la mort d’Enric Ribera (1974), escrita a manera de simfonia sobre les vicissituds biogràfi- ques d’un actor abans i després de la guerra civil, Maror (1995), de temà- tica psicològica, i Trio (2015). Amb el seu germà ha escrit Cavalls de mar (1988), El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia (2006) i altres peces.
Educació literària 273