Page 55 - BAT Llengua catalana i literatura 2

La narrativa, la poesia i el teatre a partir dels anys setanta
13
17.4 Narcís Comadira
Narcís Comadira i Moragriega (1942) és pintor, assagista, traductor, drama- turg i, sobretot, poeta. Va començar a publicar poesia als anys seixanta amb La febre freda (1965). En La llibertat i el terror. Poesia (1970-1980), que aple- ga la producció poètica d’aquesta dècada, ja hi trobem alguns dels temes constants de la seva poesia: el pas del temps, la nostàlgia, el seu ideal de país, la tensió creativa de l’artista i el paper de l’art en la societat, la bellesa, la vida i la mort vistes com a realitats complementàries... En títols poste- riors, com Enigma (1985) o En quarantena (1990), Comadira afegeix nous temes, com ara el sexe, Déu o la mateixa poesia, i els explora des d’una òpti- ca més metafísica. Malgrat que a partir dels anys noranta es va iniciar com a dramaturg i que ha estat constant la seva tasca com a assagista i crític literari, ha continuat conreant la poesia amb títols com Llast (2007), Lent (2012), un cant de protesta contra l’acceleració a què vivim sotmesos, i Els moviments humans (2022), publicat amb motiu del seu vuitantè aniversari.
17.5 Pere Gimferrer
Pere Gimferrer i Torrens (1945) és poeta, crític literari i traductor. Després d’iniciar-se en el conreu de la poesia en castellà, el 1970 va publicar el seu primer recull poètic en català, Els miralls, al qual van seguir Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). L’obra de Gimferrer incorpora influències tan diver- ses com el Barroc, les avantguardes i la poesia contemporània, es basa en l’elaboració retòrica i lingüística i explora la relació entre la realitat i l’art. En L’espai desert (1977), un dels títols més celebrats, el poeta troba en la lite- ratura l’antídot contra la mediocritat i la realitat que l’oprimeix. Després d’un llarg període de silenci poètic, Gimferrer va tornar a publicar amb El vendaval (1988). El van seguir els poemaris La llum (1990), Mascarada (1996), El diamant dins l’aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016).
17.6 Maria-Mercè Marçal
La poeta Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998) destaca per la seva lluita a favor de les causes feminista i lèsbica, pel seu independentisme i per una acció intensa i constant de divulgació de la cultura i la llengua catalanes. En el primer poemari, Cau de llunes (1977), ja es va prefigurar com una de les veus més innovadores de la generació dels setanta. S’hi aprecien els pilars sobre els quals va bastir la seva obra poètica: la condició de dona, el fet de ser de classe social baixa i el de pertànyer a una nació oprimida. La seva poesia conté elements de la tradició poètica popular al costat de formes clàssiques com la sextina i el sonet. A Bruixa de dol (1979), poemari que la va convertir en una poeta d’èxit, el segueixen Sal oberta (1982) i La germana, l’estrangera (1985), en què poetitzava sobre l’experiència de la gestació i de la maternitat, respectivament. Un dels elements que més caracteritza la seva poesia és la tensió entre el jo poètic, la lluna —metàfo- ra de la identitat femenina, contraposada a la llum solar que s’identifica amb la masculina— i l’ombra, entesa com a zona desconeguda, inexplo- rada de la pròpia personalitat. Com a assagista, destaca el volum pòstum Sota el signe del drac (2004), que comprèn estudis realitzats sobre l’obra d’escriptores com Rosa Leveroni o Clementina Arderiu.
Maria-Mercè Marçal
Educació literària 271