Page 48 - BAT Llengua catalana i literatura 2

264 Educacióliterària
ELS DIES DE L’EDÈN
Camí de sirga (1988), la primera novel·la que va publicar Jesús Moncada, és una elegia per un temps i un lloc perduts –l’antiga Mequinensa, colgada per les aigües arran de la construcció d’un pantà– i pels seus personatges i costums més ancestrals. En aquest fragment, poc abans de la desaparició del poble, la senyora Carlota Torres recorda, davant d’un retrat del seu pare que presideix el saló, un episodi de la seva infantesa que amb el temps va esdevenir llegendari.
1 Cap al migdia del 12 de juny del 1914, el Ràpid, llaüt1 de la casa Torres i Camps, car- regat de farina, havia naufragat a l’Ebre, al Pas de la Lliberola. Dos peons es salvaren nedant i el tercer, que surava com els codissos,2 va agafar-se a la palanca de la nau amb la qual havia topat en el moment de sotsobrar3 i arribà a la vora, estamordit i
5 mig boig de por, uns quants quilòmetres avall, gairebé a les envistes de la vila. Mai no es va saber res del patró, el Josep Ibars, de la nau ni de Gatell, el gos de la tripula- ció. Barquers, pescadors i llaüters guaitaven les aigües sense descans, donaven veus pertot arreu a la ribera, de la vila fins a mar, però aquella vegada l’Ebre no amollà la presa,4 mai no trobaren altres restes del naufragi. Així començà la llegenda que la
10 Verònica contà un dia en secret a la senyoreta de Torres en un racó de la cuina, on la petita s’esquitllava sovint a tafanejar malgrat la prohibició de la mare. La Carlota s’assabentà que el patró, tal com passava sempre amb els difunts que no trobaven el repòs del sepulcre, s’havia tornat una ànima en pena. Allò no era cap invenció; al contrari, es sabia de bona font. No assegurava Pere del Pla, i ell no contava mai
15 mentides, haver trobat la nau perduda en el recte de la vall de la Canota? Ni Pere del Pla ni la seva tripulació aconseguien treure’s del cap la imatge esborronado- ra d’aquell Ràpid espectral, com de boira, els rems del qual es movien sols sense peons que voguessin.5 Encara els obsessionava més la figura del patró, Josep Ibars en persona, amb la boina un pèl caiguda damunt l’orella esquerra, que servava6 en
20 silenci. Si no la carcassa del gos Gatell, què era la bèstia terrorífica que una nit va entrar a casa de la vídua del llaüter i va sortir-ne com un llamp cap als molls endu- ent-se a la boca les ulleres de vista cansada del desaparegut, a qui devien fer falta en el transmon?
De vegades, sobretot en temps d’hivern i de boires —precisava la Verònica—, quan 25 es feia fosc, el Ràpid atracava als molls de la vila i el patró difunt, diu que per treure’s del cos la gelor de la mort, voltava per cafès i tavernes on s’empassava les begudes servides al taulell i als vetlladors7 de marbre. Els parroquians veien com els gots s’enlairaven i es buidaven sols igual que si l’alcohol s’evaporés de sobte. Allò, si més no, li passava contínuament a Robert de Tàpies, de manera que la set insaciable de 30 l’espectre l’obligava a demanar una copa de rom darrere l’altra a fi de compensar el que se li bevia l’Ibars. La història havia engrescat la Carlota i la noia volgué escla- rir si el patró en pena s’havia begut alguna vegada el cafè o el licor del seu pare, el senyor Jaume de Torres. La minyona deixà de plomar la gallina decapitada feia una estona amb un dels sabres de la generala difunta, el qual sempre prenia d’amagot8 35 de la panòplia9 del rebedor per immolar la volateria10 malgrat la prohibició de la senyora Adelina, i mirà escandalitzada la Carlota a través del borrissol de l’au, una neu indecisa en l’atmosfera tranquil·la de la cuina. S’havia tornat boja, amb perdó, la senyoreta? Com podia ni tan sols pensar —va etzibar-li, severa— que un pobre, encara que fos un patró de la categoria de l’Ibars, gosés, ni després de la mort, posar
40 els peus al Casino de la Roda, el cafè dels senyors?
JESÚS MONCADA, Camí de sirga.