Page 50 - BAT Llengua catalana i literatura 2

EL TEMPS DE LES CIRERES
En El temps de les cireres (1977), Montserrat Roig retrata la classe mitjana barcelonina, concretament la del barri de l’Eixample, a través d’una nissaga familiar i posant el focus en personatges femenins. En aquest fragment es descriu una tro- bada amistosa de matrimonis d’aquesta classe social a casa dels Miralpeix.
1 Aquell dissabte [...] havien de venir les amigues amb els marits. En Lluís s’avenia molt amb en Tomàs Renau i, sobre- tot, amb en Ramon, el marit de la Merche. Feien un partit de futbol del Barça contra el Bilbao i havien quedat de tro-
5 bar-se a casa dels Miralpeix per anar-hi plegats. Les dones, mentrestant, farien una sessió de Tupperware. La Merche, quina sort, havia aconseguit que el seu marit li deixés pre- sentar Tupperware per les cases, les famoses fiambreres que no es venien a les botigues. La Merche havia dit a la Sílvia,
10 ho podem fer a casa teva, és tan còmoda! Tu prepares el berenar i, si les altres compren, la casa Tupperware et farà un regal. La Sílvia li va dir que sí però quan ho digué a en Lluís aquest contestà, quina ximpleria, les dones no sabeu què inventar per a distreure-us. De tota manera, com que
15 tocava futbol i vindrien en Ramon i els altres, acabà per fer, tu mateixa.
Primer arribaren la Dolors i el seu home, l’Albert Mateu, un directiu de la Roca. La Sílvia ensenyà a la Dolors una peça de llenceria que s’havia comprat per no res a les rebaixes,
20 la Dolors la tocà, palpà amb la mà el llenç,1 l’acaricià amb els dits, per fi va dir, roba fina, i no m’ha costat gens cara, va concloure la Sílvia tota orgullosa. En acabat, la Sílvia menà2 la Dolors a la cuina, li feu olorar els pastissets de cre- ma que es coïen al forn, com m’agrada l’olor de sucre cre-
25 mat, digué la Dolors, mentrestant, en Lluís enraonava amb en Mateu, li ensenyava el darrer catàleg d’esportius, què et sembla el Jensen Healey, eh? En Mateu no s’ho pensà gai- re, motor potent, suspensió correcta, cilindratge raonable, excel·lent adquisició, xicot!, i en Mateu li donà un copet a
30 l’espatlla, el meu pare, continuà en Mateu, havia tingut un Jensen 541, amb carrosseria de fibra de vidre. Aleshores tot un luxe. El que no deia en Mateu, però en Lluís no ho obli- dava mai, és que el seu pare havia estat xofer i el Jensen 541 pertanyia, en realitat, a un conegut industrial de la ciutat.