Page 32 - SEQÜÈNCIES de Ciències socials 2

L’humanisme renaixentista
L’humanisme a Itàlia
L’humanisme va trobar a Itàlia el marc idoni per desenvo- lupar-se. L’aparició de nous banquers i homes de negocis a la regió de la Toscana, després de la crisi de finals de l’edat mitjana, va possibilitar que algunes ciutats de la regió, com Florència i Siena, es convertissin en centres difusors d’aquesta nova concepció del món.
Petrarca (1304-1374), amb la seva poesia personal, i Boccaccio (1313-1375), autor del Decameró, un recull de contes mundans, estan considerats els predeces- sors de l’humanisme italià.
10 Recordes quins fets van provocar la crisi de finals de l’edat mitjana?
Baldassarre Castiglione
Nicolau Maquiavel
11
Saps què vol dir que una persona és maquiavèl·lica?
Francesco Petrarca
Giovanni Boccaccio
Els humanistes italians
En plena època renaixentista dos autors destaquen per sobre de tot: Maquiavel i Baldassarre Castiglione.
• Maquiavel (1469-1527) és una de les figures més representatives del pensament polític de l’època. La seva frase “el fi justifica els mitjans”, extreta d’El prín- cep, il·lustra perfectament el pensament maquiavèl·lic, caracteritzat per la manca de moralitat. Maquiavel opi- nava que el bon governant no havia de tenir escrúpols, sinó que havia de fer el que calgués per assolir els seus objectius i, si calia, fer ús de la violència.
• Baldassarre Castiglione (1458-1529) va descriure en El cortesà l’ideal de l’home del Renaixement. Segons ell, el bon cavaller havia de saber llatí i grec, expres- sar-se bé en llengua vulgar, tant en vers com en prosa, ser un bon conversador, tocar algun instrument musi- cal, destacar en l’art, ser estudiós, dominar les armes i estar enamorat platònicament d’una dama. Castiglio- ne explica també com havia de ser la dona cortesana; una dona prudent, casta, discreta, de bona conversa... i sempre sotmesa a l’autoritat de l’home.
LA DONA AL RENAIXEMENT
Les noves idees de l’humanisme no van suposar una millora en la consideració social de les dones. Els humanistes relegaven la dona a un paper secundari: havia de ser submi- sa, obedient, casta, honesta i consagrada al matrimoni i a la vida domèstica. La Verge Maria n’era el referent i el model a seguir.
Les dones aristocràtiques, però, gaudien d’una atenció especial sobretot pel que feia a l’àmbit artístic. Algunes d’elles feien de mecenes, escollien artistes i encarregaven obres per als seus habitatges.
Algunes corts renaixentistes tenien interès a educar les noies seguint els cànons humanistes, és a dir, instruint-les en la cultura clàssica, els idiomes, les lletres i les arts. La reina Isabel de Castella, per exemple, va voler que les seves filles i les dames de la cort rebessin una educació exquisida i es va envoltar dels millors preceptors del regne.
Isabel de Castella (1451-1504)