Page 38 - BAT Llengua catalana i literatura 2

3 Terenci Moix
Terenci Moix és el pseudònim de Ramon Moix i Meseguer (1942-2003), que va escriure, sobretot, narrativa, assaig i llibres de viatges, en català i en castellà. Destaca el to provocador de la seva obra i la llibertat amb què tracta l’homosexualitat i la moral burgesa tradicional. Va incorporar en les seves obres el món d’Egipte, de Hollywood i del còmic. La seva novel- la El dia que va morir Marilyn (1969) es considera el punt d’arrencada de la generació dels setanta i és un retrat del conflicte generacional entre els pares i els fills en el marc de l’evolució ascendent de dues famílies bar- celonines entre els anys vint i els seixanta del segle xx. Concretament, el conservadorisme franquista dels pares contrasta amb la recerca vital i intel·lectual de Bruno Quadreny, veritable retrat de l’autor i de la seva generació. La seva obra novel·lística va culminar amb El sexe dels àngels (1992), una sàtira dels cercles intel·lectuals catalans dels anys seixanta.
4 Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) va ser autora, als anys setan- ta, de la novel·la Molta roba i poc sabó (1971) i de la trilogia novel·lísti- ca formada per Ramona, adeu (1972), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980), que constitueix una crònica barcelonina del segle xx des de l’òptica femenina de les protagonistes, pertanyents a tres generacions diferents de dues mateixes famílies. Als anys vuitanta va publicar L’òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989). A part del conreu de la narrativa, va destacar com a periodista, articulista i pel seu compromís polític i feminista. En aquest vessant de la seva obra, sobresurt l’assaig històric Els catalans als camps nazis (1977), que va repre- sentar una primera pedra en la recuperació de la memòria d’aquest tràgic episodi de la història silenciat durant molts anys.
254 Educacióliterària
DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA
Un dels meus personatges, en Màrius d’El temps de les cireres, camina pels voltants de Santa Maria del Mar i té la sensació que hi ha viscut en altres temps. A mi també em passava: ho vaig sentir un dia, quan encara era molt jove, un dia en què vaig veure roba estesa al carrer dels Sombrerers. O potser era el nom d’aquest carrer, que avui ens sembla teatral? No, cada vegada que passejo per Santa Maria em veig a mi recordant-me en altres temps, en aquesta mescla de memòria i oblit i, aleshores, sense ni com va ni com ve, també em veig a mi llegint, en plena adolescència, un poeta jove que va mo- rir tuberculós al sanatori de Puig d’Olena, als 32 anys. Per això vaig batejar el meu personatge amb el nom de Màrius, en record de Màrius Torres. Perquè el poeta també volia oblidar una ciutat que, el 1939, s’enfonsava. [...]
No em pregunteu per què associo aquest poeta amb Santa Maria del Mar perquè no ho sé. Potser perquè la foscor de les llums somortes que volten la catedral i l’alçada dels vitralls, que ens els fan inaccessibles, em duien a somniar una altra mena de ciutat.