Page 33 - BAT Llengua catalana i literatura

La literatura medieval: dels orígens al segle xiv
10
2.5 Els trobadors catalans
La poesia dels trobadors, expressada en llengua occitana, s’inclou en la història de la literatura catalana perquè, de fet, la lírica trobadoresca va esdevenir un model lingüístic i literari per a tots els poetes europeus, però especialment per als catalans. Fins a la batalla de Muret (1213), els com- tats occitans i els catalans van mantenir un fort lligam polític. A partir d’aquesta data, es van mantenir les relacions culturals entre els territoris d’una i altra banda dels Pirineus, i la casa comtal de Barcelona continuava sentint com un patrimoni propi la lírica dels trobadors.
De fet, no serà fins als segles xiv i xv que els poetes catalans comencin a evolucionar, tant en l’aspecte lingüístic, adoptant progressivament el català, com en els temes, enriquint o contravenint la filosofia de l’amor cortès.
Els autors més destacats que Catalunya aporta a la poesia trobadoresca són els següents:
Guillem de Berguedà (a. 1138-a. 1196) destaca pels seus sirventesos. S’ha fet especialment famós el que blasma el marquès de Mataplana, lloat des- prés pel mateix trobador en el moment de la seva mort, en un plany que també s’ha fet cèlebre.
El rei Alfons I el Cast (1154-1196), primer rei de la corona catalanoara- gonesa i anomenat també el Trobador, perquè ell mateix va compondre cançons.
Guillem de Cabestany (~1162-~1212), trobador rossellonès cèlebre per les seves cançons i també per la vida que se n’explica als cançoners.
Cerverí de Girona, nom poètic de Guillem de Cervera (a. 1259-d. 1285), el trobador català més important de la segona meitat del segle xiii i de qui s’ha conservat un cançoner ampli que toca temes diversos.
LA LLEGENDA DEL COR MENJAT
En la vida de Guillem de Ca- bestany, s’atribueix a aquest trobador la llegenda del cor menjat. Segons aquesta his- tòria, Guillem de Cabestany estimava Saurimonda, esposa de Raimon de Castell-Rosse- lló. El marit, gelós, va matar el trobador, va extreure-li el cor i el va donar ben pebrat i rostit a la dama. Saurimonda, des- prés d’haver-se’l menjat de gust i saber de quina menja es tractava, es va suïcidar per amor. La llegenda es tanca amb la decisió del rei d’Aragó d’honorar la parella i empre- sonar el gelós.
Educació literària 201