Page 8 - SEQÜÈNCIES de Llengua catatalana i literatura 4

Les tècniques narratives
Així com per saber pintar necessitem aprendre com fer el traç, com aplicar el color, com distribuir les formes en l’espai... per escriure una història necessitem ordenar els fets que narrem, construir una veu narrativa, donar forma als personatges...
I és que l’escriptura, com qualsevol art, té les seves pròpies tècniques!
Història i discurs
Narrar una història és un acte de comunicació. L’acció de narrar estableix la interconnexió de diversos actors: un emissor, el narrador, que s’adreça a un receptor, el nar- ratari, i li transmet un missatge, la història que narra (cal no confondre’ls amb l’autor real ni amb el lector real). Ara bé, perquè hi hagi una història (trama o argument), a algú (els personatges) li ha de passar alguna cosa (els esdeveniments) en unes determinades circumstàncies (espai, temps).
Creus que en una narració literària podem trobar resposta a les preguntes qui, què, quan, on, com
i per què?
La història és, doncs, la successió d’esdeveniments que duen a terme o que experimenten uns personatges en un temps i en un espai determinats. Tanmateix, aquesta història pot ser presentada de maneres diverses: des de diferents punts de vista; en ordre cronològic o fent salts enrere o retrospeccions; cedint la paraula als personat- ges o resumint el que diuen o pensen; mitjançant el dià- leg o la descripció... Tots aquests elements són aspectes del discurs. Història i discurs vertebren una narració.
La història o argument no s’ha de confondre amb la narra- ció, que és la manera com es presenta la història, ni amb el tema, que és la idea bàsica d’allò que ens expliquen.
En la narració literària, especialment en la novel·la, es combina el relat dels fets i de les accions amb la descrip- ció (de personatges, de llocs, d’objectes...) i el discurs (la reproducció de les paraules dels personatges).
Estructura i ordre narratius
L’estructura bàsica del text narratiu té tres parts:
• Plantejament de l’acció: part en què s’exposen l’espai, el temps, el protagonista i l’inici de l’acció.
• Nus o desenvolupament: part en què s’esdevenen els fets principals que viu el protagonista.
• Desenllaç de la història: part en què es resol el conflicte argumental. Aquest pot ser obert, si el lector pot imagi- nar la continuació de la història, o tancat, quan els fets narrats no tenen continuïtat.
Canvis en l’ordre cronològic
En el transcurs de la narració cronològica dels fets, es pot produir una retrospecció (en anglès, flashback), que consisteix a narrar fets anteriors al moment en què comença la narració, o una anticipació o premonició (en anglès, flashforward), que consisteix a projectar la mira- da envers el futur i anunciar possibles esdeveniments.
Et sona “la magdalena de Proust”? Té a veure amb la retrospecció. En la primera de les set novel·les de la sèrie A la recerca del temps perdut, el gust de la magdalena sucada a la tassa de te provoca en el narrador un flux de records del seu passat que tenia completament oblidats i que va incorporant fragmentàriament a la novel·la.
Tot i que el text narratiu respon a l’estructura lineal de marc – complicació – resolució (l’ordre real i lògic), els fets també es poden presentar de manera discontínua, començant directament amb el conflicte (in media res) o amb la seva resolució (invertint l’ordre cronològic). Aquestes tècniques aconsegueixen crear intriga en el receptor, ja que aquest voldrà saber com els personatges han arribat a la situació plantejada.
Se t’acut una pel·lícula en què s’utilitzi un dels recursos que alteren l’ordre cronològic dels fets?