Page 10 - SEQÜÈNCIES de Llengua catatalana i literatura 4

Quim El gripau
Monzó
De color blau, el príncep només du els pantalons, arrapats, que li mar- quen les natges, unes natges estretes i dures que fan que les noies i els pederastes girin la vista quan passa i es mosseguin el llavi inferior. Tam- bé du un gipó de coloraines, una capa curta i vermella, una gorra ampla, grisa i amb una ploma verda, i unes botes de mitja canya, per damunt dels pantalons blaus i arrapats.
Li agrada anar a cavall. Sovint hi puja quan neix el dia, havent esmorzat, i es perd pels boscos, que són tots de coníferes, densos i humits i amb bromes baixes. Molt de tant en tant, al bell mig d’una esplanada, al cim d’un turó o al costat d’un avet alt com cent vegades ell, el príncep atura el cavall, que renilla, i es posa a rumiar.
Què rumia, el príncep? Rumia què farà en el futur, quan hereti el reg- ne, com governarà, quines innovacions introduirà i quina dona triarà perquè s’assegui al seu costat, al tron. El tron d’aquell regne és de dues places, folrat de vellut granat, molt semblant a una chaise longue. No és que li calgui estar casat per heretar el regne. El seu avi, per exemple, el va heretar solter, i va continuar solter els primers vuit anys de regnat, fins que va conèixer una princesa digna i equilibrada, l’àvia del príncep. [...] Però ho té difícil, això de trobar una dona prou digna i equilibrada. Surt poc. Els seus amics, prínceps com ell, surten cada nit, de taverna en ta- verna i de festa en festa, fins a les tantes, de vegades sense amagar la con- dició principesca i de vegades disfressats de plebeus. S’atipen de conèixer princeses i plebees, a les festes i a les tavernes. Cada migdia, després de llevar-se, els prínceps es troben per fer el vermut, amb els ulls vermells amagats darrere d’ulleres de sol i el cap com una llosa. Comenten amb pèls i senyals quina o quines s’han fet, la nit abans, i com se les han fet. Sempre arriben a una mateixa conclusió: tant se val que siguin princeses com plebees; totes són unes verres. Aquesta concessió a l’utilitarisme és tan inhabitual com, amb grans riallades, celebrada per tots. Menys pel príncep de pantalons blaus. Al príncep li sap greu no únicament que comparin frívolament princeses i plebees, sinó que dictaminin que no hi ha cap dona que no sigui una verra. [...]
No ha confessat mai a ningú com espera trobar la seva princesa ideal. Perquè sap que se’n riurien. La trobarà encantada: en forma de gripau. N’està convençut. Per això precisament serà diferent de totes les altres, perquè s’haurà mantingut allunyada de la banalitat i la degradació dels humans. Ho ha llegit als contes, des de ben petit, i, encara que ja alesho- res els altres prínceps (els mateixos que ara es troben cada migdia a fer el vermut) es burlessin d’aquelles històries, ell hi creia amb convicció. Convicció que el pas dels anys li ha anat refermant amb un fet curiós i simptomàtic: mai no ha aconseguit veure cap gripau. Des de petit n’ha buscat amb deler. Sap com són pels dibuixos i les fotografies dels llibres de ciències naturals, però mai no n’ha trobat cap.
Per això, el matí que, havent galopat durant hores, s’atura a tocar d’un gorg perquè el cavall s’hi abeuri i veu un gripau sobre una roca arrebos-
Quim Monzó (1952) és un dels narradors més prolífics i origi- nals de les darreres generaci- ons del segle xx que conrea el conte, la novel·la, la traducció i el periodisme d’opinió.
Aquesta narració pertany al recull El perquè de tot plegat (1993), en què de manera apa- rentment sintètica i esque- màtica explora, sobretot, la temàtica amorosa i reescriu alguns dels contes tradicionals per tal de trencar els tòpics i els estereotips sentimentals que aquests transmeten.