Page 9 - SEQÜÈNCIES de Llengua catalana i literatura 3

Avança 1 11 Àudio
Pere Calders
L’arbre domèstic
Pere Calders (Barcelona, 1912- 1994) va destacar com a con- tista. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, va escriure en aquesta etapa els seus millors textos, entre els quals sobre- surten els reculls de contes Cròniques de la veritat oculta (1955) i Gent de l’alta vall (1957) i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966). Va tornar a Cata- lunya el 1962. En la dècada dels anys vuitanta va ser molt popular el muntatge teatral Antaviana, creat per la com- panyia Dagoll Dagom i basat en contes seus.
Pere Calders va pertànyer al moviment literari hispanoa- mericà del realisme màgic, que va néixer com a via d’ex- perimentació de noves formes narratives. Fent ús de la ima- ginació, transformava els fets normals i quotidians en un relat místic i fantàstic. L’absurd és un dels elements més presents en la narrativa de Calders.
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que al menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d’un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es pre- mien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, que duia un vestit l’elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons.
Vaig dir:
—Us vinc a fer saber que al menjador de casa meva ha nascut un ar- bre de debò, al marge de la meva voluntat.
L’home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
—No pot ésser.
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop da- munt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m’agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qual- sevol cosa. Ho enteneu? S’hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d’ull. Estaríem ben arreglats si als menjadors de ciutadans qualssevol pas- sessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potèn- cia, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l’arbre amb les mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
—Que és d’interès nacional, això?
—I tant!
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo, per la pàtria, tot, sabeu? Podeu ma- nar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les grà- cies. I qui, amb això, no se sentiria ben pagat?
Cròniques de la veritat oculta. Edicions 62