Page 32 - Dossier de Ciències socials 3

L’art del segle xviii El rococó
A les acaballes de l’Antic Règim, França era el país en el qual s’emmirallaven els altres a l’hora de definir els gustos artístics. L’aristocràcia francesa va trobar en el rococó —el Barroc portat fins a les últimes conseqüènci- es— l’art ideal per decorar els seus palaus i residències. A més de recarregar al màxim els espais, el gust rococó es caracteritza pel luxe i el refinament.
• A França, Watteau (1684-1721), Boucher (1703-1770) i, sobretot, Fragonard (1732-1806), amb el cèlebre qua- dre El gronxador, van ser els pintors més destacats. També hi hagué un grup notable de pintores encapçalat per Élisabeth Vigée Le Brun.
• A Itàlia va sobresortir la figura de Tiepolo (1696-1770), pintor que va decorar moltes esglésies i palaus.
• A Anglaterra els artistes es van inclinar pels retrats i les escenes costumistes, com Hogarth (1697-1764), que va mostrar una actitud satírica davant la societat anglesa.
El neoclassicisme
El cansament que alguns sectors de la societat europea, com ara la burgesia o els il·lustrats, mostraven envers els gustos dels privilegiats va donar pas al neoclassicisme: un nou corrent artístic contraposat al rococó.
El luxe, l’exageració i el decorativisme del rococó van ser substituïts per un art més auster, serè i racional. El món clàssic va tornar a ser el model de referència. El desco- briment de les restes arqueològiques de Pompeia i Her- culà va despertar de nou l’interès per Grècia i Roma.
Arquitectura i urbanisme
El despotisme il·lustrat va trobar en els paràmetres neo- clàssics l’urbanisme ideal per aconseguir un dels seus objectius: embellir la capital dels estats.
A París, l’església de la Madeleine és un calc d’un temple clàssic, i la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf, o la plaça Vendôme, són homenatges a l’urbanisme romà. Altres exemples neoclàssics són la Porta de Brandenburg de Berlín, el Capitoli de Washington i el Congrés dels Dipu- tats i la Puerta de Alcalá de Madrid.
Vols aprendre a analitzar una pintura rococó?
L’escultura neoclàssica
Els escultors neoclàssics van imitar de tal manera les obres clàssiques que a vegades és difícil precisar a simple vista de quina època són. El marbre blanc va ser el material predilecte i les escultures destacaven per reflectir la serenor i la manca d’emocions.
L’italià Antonio Canova (1757-1822), amb l’estàtua de Paulina Bonaparte, és la figura insigne del neoclassi- cisme escultòric. La seva influència va ser notòria en el mataroní Damià Campeny (1771-1855), l’escultor neo- clàssic més destacat de Catalunya.
Paulina Bonaparte com a Venus victoriosa
(1805-1808), d’Antonio Canova
La pintura neoclàssica
Els pintors neoclàssics no van tenir gaires referents de l’antiguitat en què es poguessin basar ja que no s’havien conservat gaires mostres de pintures. Les obres renai- xentistes van suplir aquesta mancança.
Els temes mitològics i la presència d’elements de l’arqui- tectura clàssica en els quadres són algunes de les cons- tants dels autors neoclàssics.
Jacques-Louis David (1748-1825) va ser el mestre de la pintura neoclàssica. Compromès amb els principis de la Revolució Francesa i de Napoleó, es va convertir en el pintor oficial d’aquell període i en un excel·lent cronista dels fets històrics que hi van esdevenir.
PINTORES NEOCLÀSSIQUES
Un nombre important de pinto- res van conrear l’estil neoclàssic. La suïssa Angelika Kauffmann (1741-1807) va ser una de les més destacades. A França, van sobresortir les germanes Marie- Victoire Lemoine (1754-1820) i Marie-Denise Villers (1774-1821)
i Marie-Guillemine Benoist (1768- 1826).
Autoretrat (1784)
142