Page 26 - Quadern de Ciències socials 4

La Revolució Russa
Un imperi amb problemes
A principis de segle xx Rússia era un país molt endarrerit. Hi persistien pràctiques feudals: els pagesos estaven adscrits a la terra, el tsar gaudia d’un poder absolut que recordava l’Europa del segle xvii, l’economia es basava, sobretot, en l’activitat agrària i nombrosos sectors de la població vivien en la més absoluta misèria i passa- ven gana. Amb aquest panorama, no era estrany que dominés un gran malestar entre la societat russa.
L’any 1905, després de la desfeta militar davant del Japó pel control de la Manxúria i Corea, el malestar es va materialitzar en forma de revoltes a diferents ciutats i regions de l’imperi.
A Sant Petersburg, una manifestació pacífica, coneguda com el Diumenge Roig, en la qual participaven moltes dones i nens que demanaven reformes, va ser reprimida violentament per les tropes del tsar, que van causar un miler de morts. La situació va esdevenir tan tensa que el tsar es va veure obligat a prometre reformes —com la creació de la Duma, el parlament rus— per tal d’aturar les protestes.
Els soviets bolxevics
Una de les conseqüències de les revoltes de 1905 va ser la creació dels soviets, grups d’obrers, camperols i sol- dats que tenien com a finalitat organitzar-se per buscar una alternativa de caràcter revolucionari al govern del tsar. Per aconseguir-ho, van anar controlant els sectors clau de l’economia i de les comunicacions.
Aviat les reformes que el tsar Nicolau II (1894-1917) havia promès van començar a perdre consistència i van quedar en paper mullat, i els soviets, controlats sobretot pel Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, d’orientació mar- xista, van anar adquirint cada cop més força.
Dins del partit es van consolidar dues tendències:
• Els menxevics, que pretenien arribar a un estadi comu- nista mitjançant una sèrie de reformes, després de pro- tagonitzar una revolució de caràcter burgès.
• Els bolxevics, amb propostes més radicals, que volien arribar al comunisme directament amb la instauració de la dictadura del proletariat. Lenin (1870-1924) i Trotski (1879-1940) en van ser els líders principals.
La Revolució de febrer (1917)
La Primera Guerra Mundial va agreujar la situació a Rús- sia, els habitants de la qual no comprenien per què havien de lluitar per una causa que els quedava molt lluny dels seus problemes quotidians.
La propaganda dels bolxevics contra la guerra va anar quallant entre la població fins que el malestar va esclatar en forma d’insurrecció popular a Sant Petersburg.
Manifestació de les treballadores de la fàbrica Putilov a Sant Petersburg (febrer de 1917)
Els revolucionaris van obligar el tsar a abdicar i es va instaurar un govern provisional encapçalat per Kerenski, polític proper als menxevics, amb la finalitat d’elaborar una constitució de caràcter liberal i instaurar un règim democràtic. Tanmateix, no es va complir la promesa de retirar el país de la guerra, fet que van aprofitar els bolxe- vics per pressionar el govern des dels soviets.
L’abril d’aquell mateix any Lenin va redactar un manifest —les Tesis d’Abril—, en què propugnava la fi de la guerra i de la fase burgesa de la revolució.
78
Vladímir Lenin
Lev Trotski