Page 5 - Dossier de Llengua catalana i literaura 3

Pere Calders
L’arbre domèstic
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que al menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d’un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es pre- mien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, que duia un vestit l’elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons.
Vaig dir:
—Us vinc a fer saber que al menjador de casa meva ha nascut un ar- bre de debò, al marge de la meva voluntat.
L’home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
—No pot ésser.
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop da- munt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m’agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qual- sevol cosa. Ho enteneu? S’hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d’ull. Estaríem ben arreglats si als menjadors de ciutadans qualssevol pas- sessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potèn- cia, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l’arbre amb les mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
—Que és d’interès nacional, això?
—I tant!
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo, per la pàtria, tot, sabeu? Podeu ma- nar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les grà- cies. I qui, amb això, no se sentiria ben pagat?
Cròniques de la veritat oculta. Edicions 62 Àudio
El gènere narratiu 1
Pere Calders (Barcelona, 1912- 1994) va destacar com a con- tista. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, va pertànyer al moviment literari del realis- me màgic, que transformava els fets quotidians i normals en un relat místic i fantàstic. Algunes de les seves obres més conegudes són els reculls de contes Cròniques de la veritat oculta (1955) i Gent de l’alta vall (1957) i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966).
9