Page 43 - Dossier de Ciències socials 2

La religió a l’edat moderna 9
El calvinisme
El teòleg francès Joan Calví (1509-1564) és l’impulsor de la branca majoritària de la Reforma protestant. Profun- dament influït pel luteranisme, va haver de refugiar-se a Suïssa, on va crear el nucli preponderant de les esglésies protestants. Les seves obres encara són llegides i estu- diades pels principals dirigents i pastors protestants.
Calví creia en la predestinació, és a dir, que Déu ja sap quines persones són les que se salvaran. Entre les esco- llides n’hi ha unes quantes que tenen la capacitat de diri- gir la comunitat espiritual: són els pastors.
Calví va tenir profundes discrepàncies amb la teòloga reformadora Marie Dentière (1495-1561). Segons Den- tière els homes i les dones estaven igualment capacitats per interpretar la Bíblia.
Per aquest motiu demanava un paper més actiu de les dones en els afers religiosos. Marie Dentière, que havia estat monja agustina, era contrària al celibat. Les seves opinions van comportar que fos perseguida tant pels catòlics com pels calvinistes.
El calvinisme es va desenvolupar amb força a Suïssa i es va estendre a França, on van ser perseguits, Alemanya i els Països Baixos.
Durant el segle xvii, grups calvinistes holandesos van emigrar a l’Amèrica del Nord i van contribuir a la seva colonització. Posteriorment, s’hi van afegir els anglicans de la Gran Bretanya. Això explica la profusió d’esglésies protestants a l’Amèrica del Nord.
Enric VIII i l’Església anglicana
A Anglaterra, el rei Enric VIII (1491-1547) va entrar en conflicte amb el papa Climent VII perquè aquest no li permetia divorciar-se de Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics, per casar-se amb Anna Bolena.
L’any 1535, de resultes de l’enfrontament amb el papa, va proclamar la llei de supremacia, que va fer de l’Esglé- sia d’Anglaterra una església nacional, encapçalada pel monarca.
Naixia la religió anglicana. Diferia molt poc de la catòlica, però el fet que no reconegués l’autoritat del papa va fer que se la considerés com una branca més de la Reforma protestant.
La Contrareforma
La resposta de l’Església catòlica a la Reforma protestant es coneix com a Contrareforma. Es va concretar en el con- cili de Trento, una sèrie de reunions dels bisbes de l’Es- glésia que van tenir lloc entre 1545 i 1563. En el concili de Trento, un dels més importants de la història de l’Església catòlica, es van traçar les directrius futures de l’Església. La Contrareforma feia èmfasi en els aspectes que la Reforma protestant havia atacat. Així doncs:
· Es confirmava l’autoritat del Papa.
· Es mantenia el celibat.
· Es reafirmaven els set sagraments.
· Es potenciava també la figura de la Verge i dels sants com a exemples que calia seguir i venerar.
Per aconseguir aquests objectius, es va enfortir el tribu- nal de la Inquisició i es va crear la Companyia de Jesús —els jesuïtes—, que tenia com a missió la defensa i la difusió de l’espiritualitat sorgida del concili de Trento. Així mateix, la Contrareforma va elaborar una llista de llibres prohibits.
L’Església catòlica, però, també va veure la necessitat d’introduir canvis en la seva manera d’actuar. Es va pro- hibir la venda d’indulgències, es van reorganitzar els bis- bats i es van crear seminaris i catecismes per mantenir la unitat del catolicisme.
El concili de Trento
179