Page 7 - BAT Literatura catalana

La literatura medieval: dels orígens al segle xiv
2
1.2 La societat feudal
El feudalisme va consistir en una organització social i econòmica basada en el pacte de vassallatge entre homes teòricament lliures, però que a la pràctica creava una divisió entre privilegiats i no privilegiats, com es mos- tra en la piràmide de la pàgina anterior.
Les literatures romàniques, i també la catalana, reflecteixen aquesta orga- nització social, de manera que cada grup produeix o consumeix un tipus de literatura, uns gèneres determinats:
Els nobles (bellatores) es dediquen a la guerra i els gèneres literaris que els escauen són els de la literatura cavalleresca o cortesana. És una litera- tura en llengua vulgar que combina valors de fons amb ficció narrativa.
Els clergues (oratores) es consagren a l’oració i al pensament i generen al seu voltant una literatura moral o doctrinal, generalment en llatí, tot i l’excepció primerenca de Ramon Llull.
Els treballadors (laboratores) consumeixen només literatura oral, que es transmet de generació a generació i que tracta temes populars (feines, festes, sentiments). Aquesta literatura popular es produeix, evidentment, en llengua vulgar i perdura fins i tot més enllà de l’edat mitjana.
1.3 Una societat vertebrada al voltant del cristianisme
La societat i la cultura medievals s’organitzen al voltant de la religió cristiana. El teocentrisme és el plantejament filosòfic que situa Déu al centre de la vida humana en tots els seus aspectes. Com a conseqüència d’això, l’Església exerceix un guiatge en tots els ordres de la vida espi- ritual i moral. Segons el cristianisme, Déu totpoderós és el creador de l’univers i Jesucrist, el seu fill, és el redemptor de la humanitat i el mo- del de vida a imitar. Valors com l’amor i el sacrifici, juntament amb el rebuig del que és material o sensual, impregnen les creacions artístiques i literàries medievals.
El cristianisme va compartir l’espai mediterrani amb dues religions mono- teistes més: el judaisme i l’islam. Sovint aquesta coincidència es traduïa en enfrontaments bèl·lics, com en el cas de la conquesta àrab de la península Ibèrica i la posterior reconquesta per part dels cristians (segles viii a xv), o bé en les successives croades cristianes contra els musulmans pel domini de Terra Santa (segles xi a xiii). També en determinats moments, en la mateixa societat cristiana es donaven situacions d’agressivitat contra els jueus, que vivien en barris anomenats calls.
També es poden constatar experiències de diàleg entre aquestes religions, en forma de traducció dels textos respectius i de producció d’obres que volien afavorir la conversió dels considerats infidels.
La figura de Ramon Llull és molt representativa de l’intent de mostrar la superioritat de la fe cristiana. En un sentit totalment oposat, però, tam- bé destaca la conversió a l’islam d’un altre mallorquí, el frare franciscà Anselm Turmeda.
El pantocràtor (en grec significa ‘tot- poderós’) de l’absis central de Sant Climent de Taüll és un clar exemple del teocentrisme.
Educació literària 37